Artistes

Bobby McFerrin

Un mestre de les cançons "a capella" i de la improvització

Bobby_McFerrin3

(Manhattan, 11 de març de 1950)

És un cantant a capella i director d’orquestra molt influenciat pel jazz. És el fill del baríton solista Robert McFerrin. És conegut per tenir un gran rang vocal de quatre octaves i per la seva habilitat per usar la seva veu per crear efectes de so, com la seva recreació d’un baix sobresaturat (amb overdrive), que aconsegueix cantant i copejant suaument el seu pit.
En 1980 va començar l’enlairament professional de McFerrin: va treballar amb Pharoah Sanders, amb Wayne Shorter, i va participar en el Playboy Festival de Hollywood. A l’any següent va triomfar en el conegut Festival de Newport (Nova York); però va anar la seva col·laboració amb el famós guitarrista George Benson i el seu All Star el que li va donar la fama definitiva. Va participar en el festival The Young Lions, i en el New York-Kool Jazz de 1982. En 1983 va iniciar la seva col·laboració a Nova Orleans amb Tony Dagradi, a més de dirigir el seu propi trio a la ciutat de Sant Francisco. Va ser arran d’aquesta experiència quan va decidir actuar i gravar en solitari. Va simultaniejar les seves actuacions en solitari a partir de llavors amb l’ensenyament, i va dirigir alguns tallers de música vocal en universitats dels Estats Units. Tota aquesta experiència li va servir per exercir després de professor d’improvisació vocal.

A més de la seva experiència en solitari, McFerrin va col·laborar a partir de 1984 -tant en enregistraments com actuant en viu- amb Chico Freeman, Glover Washinton Jr., la VSOP de Herbie Hancock o Manhattan Transfer. En 1986 va participar, a més, en la banda sonora de Round Midnight –amb el tema del mateix títol-, pel·lícula dirigida pel francès Bertrand Tavernier i en la qual va participar també Dexter Gordon. En els seus discos, no obstant això, les col·laboracions han estat múltiples: Victor Feldman, Jon Hendricks, Wayne Shorter, Herbie Hancock o Robin Williams.

L’estil de McFerrin, inconfusible alhora que insòlit en la història del jazz, li ha convertit en una de les veus masculines més rellevants del segle XX. La seva extensa tessitura (entorn de les set octaves), així com el plural del seu timbre sonor, ho han proclamat veu privilegiada i sense parangó. Tècnicament es tracta d’una veu melodiosa i càlida, de afinació sorprenent i capaç d’una tremenda varietat de tons. A més, cal posar l’accent en els motius contrapuntístics que agrega a les seves llargues improvisacions, apresos segurament del contrapunt usat per J. S. Bach. Precisament, saber executar aquests sons extrems de manera simultània –ritme i melodia assemblats de forma magistral- és el que li ha atorgat a aquest cantant una versatilitat impensable, amb independència de quin sigui el seu estil interpretatiu. Se li ha pogut escoltar acompanyant a Manhattan Transfer executant una veu gravíssima que acompanya copejant-se el pit amb el palmell de la mà, creant una sonoritat capritxosa alhora que rotunda. El gutural, per tant, adquireix una rellevància inusitada, igual que l’ús del falset com a trajectòria natural de l’escala. En definitiva, si McFerrin és baríton, pot mutar ràpidament cap a una veu soprano de dona. La virtut d’aquest cantant està, precisament, a saber conjugar a la perfecció les dues tessitures contràries. El seu estil es torna en una improvisació contínua, ja que actua molt sovint sol en l’escenari.

Podem parlar, doncs, d’innovació en la tècnica aplicada per McFerrin a la història de la música jazz vocal. Els seus concerts, a partir de 1984, a capella –rares vegades convida al fet que un piano o un saxo li acompanyin de forma espontània- són veritables esdeveniments jazzístics. Els auditoris, abarrotats, magnifiquen els concerts d’aquest singular cantant que afronta pujar a l’escenari amb l’única companyia del seu micròfon. A partir d’aquí, el més interessant que ha d’observar-se en Bobby McFerrin és que pren el seu cos com un instrument més; li fa “sonar” i aprofita totes les seves possibilitats rítmiques i sonores (cops en el pit, en els pòmuls, en el cap, etc.).

El repertori de Bobby McFerrin és, al seu torn, singular i heterogeni. Trobem temes propis –com el seu famosíssim “Don’t Worry, Be happy”-, peces estàndard –”Another night in Tunisia” (Gillespie), “Walkin” (Carpenter), “Peace” (H. Silver)-, conegudes cançons dels Beatles –”Blackbird” (Lenon/McCarney)- o ben clàssiques partitures de Bach. Podem parlar, doncs, de sincretisme musical quan ens referim a la música que interpreta el genial Bobby. Si Bach l’atreu d’una manera absoluta, no rebutja altres influències com el funky, el soul o, fins i tot, el pop, com demostra el tema abans citat –”Don’t Worry, Be happy”- amb el qual va aconseguir un nom internacional i no només al món del jazz. El títol de la cançó és pres d’una famosa frase del professor espiritual indi Meher Babam, Bobby McFerrin en 1988, va llegir aquesta frase a l’apartament de la banda Tuck & Patti de Sant Francisco. “Don’t Worry, Be happy” va ser premiada amb dos Grammy –1985 i 1986-, alhora que li ha estat atorgat el guardó al millor vocalista de jazz en dues ocasions, premi que lliura la prestigiosa revista nord-americana Down Beat. L’any 1993, McFerrin va col·laborar en un projecte per celebrar el quarantè centenari del grup Modern Jazz Quartet, de la col·laboració del qual va sorgir el cedé A Celebration.
En 1987, va cantar el tema principal de la sèrie de televisió The Cosby Xou i d’alguns comercials de la televisió nord-americana. En 1993, va cantar el tema de la Pantera Rosa en El fill de la Pantera Rosa, original de Henry Mancini.

Font: Wikipedia // La web de les biografies