Artistes

La Troba Kung-Fú

Es consideren "festivaleros" per ofici

La troba Kung

La Troba Kung-Fú parteix de tres reivindicacions essencials: la troba com a actitud de fer cançons i compondre música, a la manera dels antics joglars i trobadors (en provençal, “trobar” significa “trobar”), “trobant” inspiració i melodies en la vida que envolta a l’artista; el kung-fu, que és l’art de la disciplina per arribar a la perfecció, i la rumba catalana, gènere creat pels gitanos catalans a mitjanç de la dècada del rock & roll, escoltant mambos i sones, ballant a les festes i en les noces, i que alguns paios intel·lectuals van conceptualitzar com a música urbana i popular, genuïna de Barcelona. La Troba Kung-Fú va escollir i va reivindicar la rumba catalana com a llenguatge musical que certificava l’arrelament als orígens. I així la nova formació va començar a rodar, amb músics paios i gitanos i liderada per Joan Garriga, creador de les cançons, veu i acordió del grup.

Joan Garriga (La Garriga, Vallès Oriental, 1972) va créixer quan, a Catalunya, les orquestres de ball ajudaven a la gent a recuperar el carrer i les places de pobles i ciutats; dignificaven la festa i alliberaven l’alegria segrestada durant anys de silenci i foscor. Com ell mateix explica en moltes entrevistes, l’ambient d’aquells balls populars, on es barrejaven músiques i generacions, va marcar la seva trajectòria musical i vital.

En 1995, Garriga ja havia començat a tocar l’acordió diatònic, va anar llavors quan, amb altres dos músics, va fundar Dusminguet. Des del primer moment, Dusminguet va ser un grup diferent en el panorama musical. En aquells anys, Barcelona era considerada la capital del sud i als seus carrers tocaven molts músics vinguts de totes les parts del món. La petjada de la globalització va influenciar a la banda i en el seu repertori sonaven ritmes balcànics, tex-mex, vallenato, cúmbia, reggae, hip-hop, cajun, havaneres. Dusminguet van ser pioners en la mescla de ritmes i gèneres, van ser una banda innovadora i inclassificable, encara que més tard la hi va etiquetar com de música mestissa. Van tocar en molts països i es van dissoldre en 2004 en ple èxit, però amb la sensació d’haver arribat al final del trajecte.

En aquest final d’etapa, Garriga ja tenia guanyada fama com acordeonista, un dels quals es va prendre de debò el diatònic. Va tocar amb Amparo Sánchez (Amparanoia) i amb altres formacions que reclamaven la seva participació. Llavors va començar la col·laboració amb Marià Roch (ex-Senzills, ex-Xarop de bastó), company de territori i energies musicals. Fruit d’aquesta trobada va començar el projecte de la Troba Kung-Fú.

El primer disc va ser Clavell Morenet (2006), que va deixar al públic bocabadat per, entre altres joies, “La cançó del lladre”, una versió fresca i “arrumbada” d’un romanç tradicional català. El disc va marcar un abans i un després en la història de la rumba catalana perquè va mostrar la permeabilitat d’un gènere molt local, tocat amb una visió molt global, posant en relleu les complicitats que existeixen amb els ritmes d’Amèrica i d’Àfrica. El disc era un punt de partida per al futur en el qual vivim des de fa ja algun temps. Marcava indiscutiblement el principi de què succeiria més endavant en la rumba catalana. I, al mateix temps, apuntava un altre mestissatge, un nou còctel d’alta graduació que arribaria anys més tard: la rumbia.

El segon disc, A la panxa del bou (2010), és un disc més roquer, més urbà, i significa un pas endavant en la trajectoria de la banda. És un treball que La Troba va ser gestant en els seus viatges Està concebut com un quadern de viatge. Incorpora músiques, històries i paisatges dels llocs per on han tocat: Bushwick, Brooklin, NY, Estats Units; Guanajuato o León, a Mèxic; Madrid; Barcelona, i fins i tot el seu entorn més quotidià: La Garriga. En aquest disc es comença a apuntalar la rumbia (mescla de rumba i cúmbia, i molt més que això) com a proposta personal per als temps que encara no havien arribat.

En 2013 surt al mercat Santalegria, el tercer, i de moment, últim disc de la Troba. En ell, el paisatge és molt local: polígons industrials, autopistes, peatges, cases a mig construir, zones urbanitzades abandonades. I al mateix temps, és molt universal perquè mostra els esquelets dels edificis que l’especulació —aquí, allà, a tot arreu— va construir. En Santalegria la rumbia té una gran presència com a declaració de principis. Rumbia transatlàntica, d’anada i volta, que uneix i estreny llaços, que mostra clarament que el món és més petit del que ens fan creure, que la gent pot entendre’s millor gràcies a escoltar-se. La música ja és el llenguatge que defineix els pobles, la seva manera de ser, ballar i emocionar-se.

La Troba Kung-Fú ha mostrat la seva música a Europa, Estats Units, el Magrib o Mèxic. Han trepitjat escenaris com el Global Fest i Lincoln Center (NYC); Popkomm Fest (Alemanya); Polé Polé, Festa Mundial i Festival Afrolatino (Bèlgica); Lowlands, Valkhof Affaire i Zomerparkfeest (Holanda); Babel Med, Li Bout du Monde i Els Méditerranénnes (França); Ariano Folk (Itàlia); Festichan (Arquiña), Viñarock (València), Womad Canàries (Illes Canàries); Cervantino Festival (Mèxic); Sziget Festival (Hongria); La Línia Festival (London) i International Arts Festival Salisbury (Anglaterra), Festival Alegria (el Marroc); MIR Sibiri Shushenskoye (Sibèria), entre molts altres. També cal destacar la gira francesa que van realitzar l’estiu de l’any passat acompanyant a Manu Chao i, anteriorment, la gira a Anglaterra amb Ojos de Brujo.

Font: www.latrobakungfu.net, Jordi Turtós (Periodista musical)