Artistes

salvador-sobral

Salvador Sobral

Un cor fràgil amb una veu plena de llum

Eurovision-Famosos_215239802_34162738_1024x576

De sobte, ocorre un miracle en un món tan estereotipat com el de la música televisiva. Portugal vibra en aquests dies amb la cançó seleccionada per Eurovisió, “Amar Pelos Dois”, i que finalment ha guanyat el Festival d’Eurovisió 2017, d’enguany. De sobte, sí, a la televisió pública se li va ocórrer pensar en la música, en la música de debò, i va seleccionar a una prestigiosa compositora, Luisa Sobral, que ha escrit una melodia, senzilla i subtil, per al seu germà, el molt jove cantant de jazz, Salvador Sobral. En la seva veu la cançó adquireix la qualitat íntima dels vells standards. I avui, el públic la canta esglaiat de principi a fi en els concerts del jove músic. És una bellesa. I Salvador, un esperit original i lliure al que s’estima la primera vegada que se li escolta. Amb insistents rumors sobre la seva delicada salut (va ser operat de dues hèrnies durant el procés de selecció) i amb la sorpresa que ha provocat la seva espontània manera d’actuar, la carrera de Sobral ha despuntat; segur que aviat tararejarem una melodia que des que va néixer sembla un clàssic. Sobral és ara tan volgut que li diuen, “Salvadorable”, pronunciat en anglès.

-El meu pare és anticuari però sempre ha estat completament obsessionat amb la música. Era molt del pop i el rock dels 60/70, dels Beatles, Simon & Garfulkel, Genesis. Sempre anàvem cantant en el cotxe de camí a l’Algarve. Abans de l’autopista nova, les quatre hores que trigàvem a arribar, la meva germana i jo anàvem fent harmonies, i el meu pare ensenyant-nos. Solia dir, aquests fills meus són els millors cantants de Portugal. Encara ho segueix dient. Va ser una infància molt musical, sempre vam estar estimulats a casa. El meu pare ens feia atendre a les lletres, mireu, mireu aquí el que diu John Lennon, però fixeu-vos en el que de debò vol dir… Així vam aprendre l’anglès també.

-Jo vaig estar en un concurs de televisió (“Ídols 2009”) als 18 anys, quan encara no sabia ni qui era. Aquests no són en veritat programes de música, són d’entreteniment i no recomano a ningú que li agradi la música que participi en un xou d’aquests. Però em va tocar a mi per fer cas a una núvia, que em va inscriure, i va ser una experiència molt traumàtica. Em vaig fer súper popular sense saber qui era ni com a ésser humà ni musicalment. És injust que t’exhibeixin d’aquesta manera quan no ets algú madur. Així que, vaig pensar, vaig a dedicar-me a alguna cosa que no tingui res a veure amb la música. I em vaig escapar.

-Em vaig anar a Mallorca d’Erasmus a fer el tercer any de psicologia. Sempre m’ha interessat la ment humana, per això em fascinen les llengües. Vaig pensar, haig de sortir del meu país i lliurar-me d’aquesta gent que se’m dirigeix d’aquesta manera. Aleshores vaig arribar a pensar que la música era això, aquest tipus de fama, quan la realitat és que la música no té res a veure amb un espectacle així. Però estava profundament enfadat. Vaig dir, em vaig per a Mallorca, on ningú em coneix.
-Però una nit vaig ser a una Jam session de blues i vaig sortir a cantar amb el meu pinta de nen una cançó de Ray Charles. En acabar, el guitarrista em va dir, wow, mira, si vols jo et puc aconseguir treball. Vaig començar a treballar amb ell moltíssim per tota l’illa, restaurants, hotels, bars. I clar, ja no em podia despertar a les 7 del matí per anar a la universitat i la vaig deixar. Vaig pensar que el meu futur estava en aquesta illa, feliç, cantant. Però quan va arribar l’hivern, vaig veure que allí no es movia gens, que damunt jo no havia estalviat un euro. La meva mare em va deixar de passar diners quan vaig abandonar la carrera. Em va dir, si és això el vols fer, per nosaltres, estupend. Ells sempre m’han donat llibertat, però tampoc són ximples. Llavors li vaig dir als meus pares, això el que desitjo de debò, però necessitaria saber què passa en la música per darrere, així que em van finançar els meus estudis en el Taller de Músics de Barcelona. Vaig estar dos anys estudiant molt intensivament, harmonia, teoria, improvisació.
-Un guitarrista argentí amb el qual cantava a Mallorca em va dir, mira, Salvador, que sí, que Jamie Cullum està molt bé, però has d’escoltar això, i em va ensenyar el “But not for em” de Chet Baker. Em va enlluernar. Em va semblar d’una angoixa barrejada amb esperança, barrejada amb malenconia, tot aquí, en una sola persona, en la trompeta i en la veu. Em vaig identificar totalment amb aquest tipus i amb el seu estil. Vaig començar a escoltar a Chet sense parar, em vaig obsessionar amb ell. Em vaig llegir la seva biografia dues vegades, amb l’esperança que la segona vegada no morís però va tornar a morir. Volia ser ell, caminava igual, em vestia com ell, cantava igualito. Per fortuna, no em vaig enganxar a les drogues. Va ser abans de crear la meva pròpia personalitat vocal.
-Un encarna una persona diferent en cada idioma que parla i jo m’agrado com sóc en espanyol. M’encanta l’humor en espanyol.

salvador-sobral-655x368

-La vida a Barcelona va ser estupenda, vaig aprendre moltíssim, des de cuinar fins a coses més metafísiques com estar ben amb mi mateix.
-És paradoxal que jo que vaig fugir del famoseo em vegi ara immers en aquest festival que és el súmmum de la música popular. Va succeir que un dia em crida la meva germana i em diu, mira, em van cridar de la RTP (la tele pública portuguesa) perquè estan tractant de canviar el sistema per triar la cançó eurovisiva, volen que compositors emergents presentem cançons, vols participar si jo et componc una cançó? Li vaig dir que val, perquè hi havia gent molt bona, però quan em va ensenyar la cançó no hi havia manera de dir que no. La cançó és tan preciosa… I ella em volia a mi aquí. Mai vaig pensar que anéssim a guanyar perquè el nostre tema no té res a veure amb el món eurovisivo. Tal vegada soni prejuicioso, però el públic em va sorprendre, perquè va recolzar una cançó senzilla però rica harmònicament. A la gent li agraden ara cançons amb veus més malabaristes.
-La meva forma de cantar no és exhibicionista, vull arribar a la gent però d’una altra manera, sense parenceries. La música per a mi és una altra cosa.
-Mai he mesurat el que haig de dir, i en l’escenari encara és pitjor, tot el que em ve al capdavant ho dic. Un dia estàvem tocant una balada, “Nem Eu”, i en acabar es va fer aquesta pausa preciosa abans de l’aplaudiment, aquest moment que a mi m’encanta, i després la gent va començar a aplaudir com a boja. Jo vaig dir, bé, quin silenci increïble que es va fer, encara sort que ningú es va tirar un pet. Uns quants van riure, però la gent no sabia com respondre. Sóc molt inconvenient, sempre ho he estat, inoportú també. No miro les coses que dic. Però això també és l’esperit del jazz, la improvisació, la qual cosa et surt.
-Avui dia m’importa menys el que diguin de mi perquè em sento segur de qui sóc. De vegades, clar, m’afecta una mica. Quan diuen coses que no són veritat. Per exemple, Salvador és un pedant, i no, no és cert… Això em lleva quatre segons de tranquil·litat, ja després se m’oblida. Per exemple, l’altre dia vaig dir que la nostra cançó era -que no sé per què em va sortir això-, que era un tartar enmig de tantes hamburgueses. Llavors, ja es va embolicar, que quin prepotent. Jo vaig dir, bé, és un tartar per dues raons: d’una banda és una cançó crua; per un altre, una mica més sofisticada, i algú amb una gota de sensibilitat ha de sentir-la per força. I la gent, ah, llavors si no sento la teva cançó sóc un insensible. En fi, no entro això en això de les xarxes, m’arriben les coses filtrades ja, la qual cosa m’expliquen el meu representant i la meva germana, i encara sort, perquè si estava aquí ficat podria afectar-me.
-La meva germana (Luisa Sobral) té solament dos anys més que jo però sembla molt més, és metòdica, molt organitzada, tot l’oposat a mi. Jo visc el present. Quan em desperto, sento que puc respirar i que és un dia guanyat a la vida. Ella em dóna consells i jo pretenc com que em són igual, però no, és la persona a la qual més escolto i admiro. Ella em va empènyer a estudiar música, i a la meva edat ja tenia tres discos i molt bons.

imagen-sin-titulo

-Com sóc intèrpret de jazz m’agrada cantar les cançons de manera diferent cada vegada, però la meva germana m’ha dit, “mira, en el festival vull que cantis la melodia tal com és, cal respectar-la”, encara que jo en la promoció em vull divertir-me una mica i faig mil versions.
-A Kíev em veig gaudint en cantar, això sí, però en el festival penso que em vaig a avorrir, sincerament, és molt temps i moltes cançons molt semblants. Després tornaré a les meves coses. El Festival ja em va ajudar tot el que havia d’ajudar-me, ja jo vaig guanyar amb tot el que ha passat, perquè em fan un cas que abans no em feien i el meu disc (Excusi Em) s’ha col·locat ara entre els més venuts. És una mica agridulce perquè ho portàvem intentant des de feia un any, hi havia pocs auditoris aparaulats i en canvi ara mateix tinc una quantitat brutal de concerts. El festival va difondre la meva música. Jo estic súper agraït.
-Jo sóc un inquiet musical, necessito tenir molts projectes. Estic preparant un disc de boleros en jazz. Però ara em demanen que em centri. És un mal de cap tenir tantes facetes: acabaré per tenir tants heterònims com Fernando Pessoa.
-En l’època de “Ídols” se m’acostaven uns fans com de telenovel·la, volien saber tafaneries del programa, qui era un cabró, qui s’havia embolicat amb qui; avui dia la gent m’aborda amb respecte per dir-me que els agrada la cançó i desitjar-me bona sort. És un abordatge pacífic.
-Aquests dies, quan surto a l’escenari responc als mitjans amarillistas sobre el que diuen de mi. Sobre un sol de bateria jo crido el que ells publiquen: “Salvador sobral té en risc la seva vida, pot morir-se a qualsevol moment! Digues-nos, Salvador, vas a morir? Digues-nos quin dia vas a morir per ampliar el tiratge!” La gent aplaudeix, em recolza, perquè entenen que jo estic passant per això i que haig de canalitzar aquesta ràbia.
-En l’escenari és on tot està bé. Aquí no hi ha problemes de salut, ni de diners. Tots estem dialogant, això és el jazz, aquesta ona d’improvisació, que tot en la vida és possible.
Ens acomiadem d’aquest ser original, tan angèlic com a irònic. Un d’aquests músics que fan falta al món previsible de l’actual música popular. Salvador, quin bon nom tens.

Font: El País        Autora: Elvira Lindo