Notícies

9 març 2018

L’alzheimer no pot amb la música

Alzeimer no puede con musica

Sense saber molt bé per què, la música és una de les poques armes que tenen els terapeutes per fer front a l’avanç de l’alzheimer. Malgrat la devastació que provoca aquesta malaltia en el cervell i, en particular, en la memòria, una gran part dels malalts conserva els seus records musicals encara en les fases més tardanes. Ara, un estudi assenyala les possibles causes d’aquest fenomen: la música la guardem en àrees cerebrals diferents de les de la resta dels records.

El lòbul temporal, la part del cervell que va des de la templa fins a la zona posterior de l’oïda és, entre altres coses, la discoteca dels humans. Aquí es gestiona la nostra memòria auditiva, cançons incloses. Estudis amb lesionats cerebrals recolzen la idea que guardem la música en una xarxa centrada en aquesta zona. No obstant això, el lòbul temporal també és el que sofreix abans els estralls de l’alzheimer. Com s’explica llavors que molts malalts no sàpiguen ni el seu nom ni com tornar a casa però reconeguin aquella cançó que els va emocionar dècades enrere? Com alguns pacients són incapaços d’articular paraula i, no obstant això, arriben a taral·larejar temes que van triomfar quan ells encara podien recordar?

Per intentar respondre a aquestes preguntes, investigadors de diversos països europeus liderats per neurocientífics de l’Institut Max Planck de Neurociència i Cognició Humana de Leipzig (Alemanya) van realitzar un doble experiment. D’una banda, van buscar què zones del cervell s’activen quan sentim cançons. Per l’altre, una vegada localitzades, van analitzar si, en els malalts d’alzheimer, aquestes àrees cerebrals presenten algun signe d’atròfia o, per contra, resisteixen millor a la malaltia.

Per localitzar on guarda el cervell la música, els investigadors van fer escoltar a una trentena d’individus sans 40 tripletes de cançons. Cada trio estava format per un tema molt conegut tret de les llistes d’èxits des de 1977, cançons de bressol i música tradicional alemanya. Les altres dues cançons eren, per estil, to, ritme o estat d’ànim, similars a la primera, però les van seleccionar d’entre els fracassos musicals, que no fossin conegudes.

Tal com expliquen en la revista Brain, el disseny de l’experiment es basava en la hipòtesi que l’experiència de sentir música és, per al cervell, diferent de la de recordar-la i en tots dos processos intervenen xarxes cerebrals diferents. Durant les sessions, l’activitat cerebral dels voluntaris va ser registrada mitjançant la tècnica d’imatge per ressonància magnètica funcional (fMRI). Van comprovar que la música s’allotja en zones del cervell diferents de les àrees on es guarden els altres records.

“Almenys, els aspectes crucials de la memòria musical són processats en àrees cerebrals que no són les que habitualment s’associen amb la memòria episòdica, la semàntica o l’autobiogràfica”, diu el neurocientífic del Max Planck i coautor de l’estudi, Jörn-Henrik Jacobsen. “Però cal ser molt cautelós quan afirmem alguna cosa tan absoluta com això”, afegeix prudent. En concret, les zones que van mostrar major activació en rememorar les cançons van ser el gir cingulat anterior, situat a la zona mitjana del cervell, i l’àrea motora pressuplementaria, situada en el lòbul frontal.

Part d’aquesta prudència pot procedir de la metodologia que han seguit per realitzar la segona part de la recerca. L’ideal hauria estat poder estudiar la ubicació dels records musicals directament en els malalts d’Alzheimer i no en la població sana. Però, com assenyala Jacobsen, no és senzill aconseguir que un nombre significatiu de pacients participi en un treball com aquest. A més, està el problema que molts dels afectats podrien recordar la cançó però no verbalitzar aquest record. Per això, van realitzar un segon experiment per veure si les zones on es guarda la música es veuen igual o menys afectades per la malaltia de l’oblit.

Per a això, van estudiar a 20 pacients amb alzheimer i van comparar els seus resultats amb una altra trentena d’individus sans, tots dos grups amb una mitjana d’edat de 68 anys. Volien veure en quin estat es trobaven les àrees musicals enfront de la resta del cervell. En el diagnòstic i seguiment de la malaltia s’usen principalment tres biomarcadors: El grau de deposició del pèptid β-amiloide, una molècula que tendeix a acumular-se formant plaques en les fases inicials de la malaltia. Una altra pista és l’alteració del metabolisme de la glucosa en el cervell. I, finalment, atròfia cortical, un procés natural a mesura que s’envelleix però que en l’alzheimer és més acusat.

Els mesuraments van mostrar que els nivells de deposició de beta-amiloide no presentaven grans diferències. Però, a les àrees musicals dels malalts, el metabolisme de la glucosa entrava en els nivells normals i l’atròfia cortical era fins a 50 vegades menor que en altres zones del cervell. Per Jacobsen, “que mostrin un menor hipometabolisme i atròfia cortical en comparació de les altres zones cerebrals significa que no es veuen tan afectades en el curs de la malaltia”. I afegeix: “Però això solament pot ser observat, crec que ningú pot explicar per què això és així. No obstant això, el gir cingulat anterior mostra una connectivitat augmentada en els malalts d’alzheimer, la qual cosa podria significar fins i tot que funciona com una regió que compensa la pèrdua de funcionalitat de les altres”.

“Els records que més perduren són els que estan lligats a una vivència emocional intensa i just la música amb el que està més lligat és amb les emocions i l’emoció és una porta al record”, diu la musicoterapeuta de la Fundació Alzheimer Espanya, Fátima Pérez-Robledo. Els resultats de l’estudi vénen a confirmar la seva pràctica quotidiana. “Molts dels malalts igual no recorden el nom d’un familiar però sí la lletra d’una cançó”, assegura.

En el seu treball diari, Pérez-Robledo ha de fer moltes vegades de punxadiscos. Si el malalt està en una fase inicial, ell mateix suggereix els temes que li van marcar. “Rebusquem en la seva història musical, les cançons de la seva infantesa, de la seva adolescència, per evocar records. L’escolten, la ballen o la canten”, explica la terapeuta. Quan el pacient ja no pot dir què música estimava, proven amb les cançons que més se sentien quan era petit o, com en molts casos, és la parella la que tria aquella cançó que sonava quan es van conèixer.

 

Font: El País