Inspirasongs

Entrevista María Acaso, autora d’Art Thinking

 

Els aires de canvi desenfrenat que vivim s’han introduït en tots els àmbits de la vida. El treball, l’economia, les relacions personals, la política, l’oci… i l’educació són avui facetes sotmeses a contínua reinvenció. María Acaso, professora de Belles arts a la Universitat Complutense i promotora cultural, ha escrit un llibre suggeridor, Art Thinking, il·lustrat per Clara Megías, on aborda com l’art-no com a assignatura, sinó com a “marc d’acció social i espai polític”- pot ajudar a transformar les aules i despertar una altra vegada la curiositat dels alumnes.

És el que ella denomina “l’art thinking”, un concepte que, entre altres coses, celebra el plaer, que oposa el pensament crític al positivista i que fa una aposta pel treball col·laboratiu i per projectes al centre docent. Es tracta, com emfatitza María Acaso, de generar curiositat i coneixement “a través d’una performance, de la instal·lació, del sonor, de la creació d’un poema col·laboratiu o de la creació d’una òpera”.

-Què és exactament l’Art Thinking?

“Art thinking” és un marc que pretén posicionar les arts visuals com a metodologies per a qualsevol tipus d’aprenentatge, és a dir, és una macrometodología educativa que introdueix les arts visuals, escèniques, digitals, literàries i l’arquitectura, no com a continguts, sinó com a maneres de fer en els contextos educatius: l’escola, els museus, la universitat i les nostres cases. “Art thinking” no és exclusiu per a educadors d’art, sinó per a educadors de qualsevol assignatura i condició, incloent-hi a professors, mediadors i, de manera especial, a pares i mares que vulguin que els seus fills aprenguin d’una manera crítica i contemporània. El veritablement important no és tant que és, sinó per què és necessari: necessitem activar una educació emancipadora perquè deixem de ser consumidors i recuperem el nostre estatus de ciutadans i ciutadanes.

-Com pot ajudar l’experiència artística a fomentar l’aprenentatge en els col·legis?

L’experiència artística inclou quatre elements que han de passar des de les arts a l’educació: el pensament divergent, crític i creatiu com a alternativa a la supremacia del pensament lògic positivista que ofega l’escola; el plaer com a element central (recordem que l’experiència estètica és un element clau de les arts); la celebració de la pedagogia com un procés de generació de coneixement, i no solament de transmissió, i, finalment, el treball col·laboratiu i per projectes. Aquests quatre factors clau estan absents en els contextos educatius i “l’art thinking” pot ser una forma de recuperar-los.

-Pel que tinc entès, no es tracta que l’alumne conegui l’art d’una manera teòrica i erudita, com s’ha fet tota la vida, sinó que ho visqui, que ho experimenti perquè, a partir d’aquí, aprengui i posi en qüestió molts discursos que donem per suposats…

“L’art thinking” no té a veure amb la introducció de l’art com a contingut, sinó com a metodologia. Té a veure amb què, a més de la lliçó magistral, els educadors posem en pràctica en els contextos educatius altres maneres de generar coneixement: a través de la performance, de la instal·lació, del sonor, de la creació d’un poema col·laboratiu, de la creació d’una òpera… “L’art thinking” entén les arts com a experiències transformadores que, tal com ens confirma la neuroeducació, aconsegueixen activar l’atenció i tornar l’aprenentatge una experiència veritablement significativa.

-La teva proposta de coneixement està a provocar l’estupor, a crear interès als nois a força de trencar amb l’esperat. Com s’aconsegueix això en la pràctica? Crec que un dia María vas portar una síndria a classe i vas començar a tallar-la i això va canviar per complet la rutina.

Portar una síndria a classe consisteix en un fet que activa la curiositat i, aquesta sensació de no saber què és exactament el que va a passar, es configura com l’avantsala de l’aprenentatge. L’expectativa, l’humor, la ironia, la sorpresa, són elements clau a l’hora de generar coneixement, com sap molt bé la indústria de l’entreteniment. Nosaltres reclamem la necessitat d’incorporar aquests elements a l’escola i altres contextos educatius, per crear una alternativa crítica a aquesta indústria.

 

Art-Thinking

 

-Proposes fins i tot menjar en classe com a mètode per trencar amb l’establert i provocar l’aprenentatge.

Menjar en classe no és un acte tan banal com sembla: incorpora elements de desafiament a l’autoritat, desenvolupament del multisensorial i, el més important de tot: fomenta la creació de comunitat. Organitzar un berenar en classe, canvia per complet les dinàmiques educatives, produint un repartiment del poder més horitzontal i disparant la potència de la intel·ligència col·lectiva.

-En un moment del llibre dius que des de la falta d’estabilitat és com podrem treballar en educació durant els anys vinents. Em sorprèn aquest discurs en un moment en què tantes veus demanen precisament estabilitat i un full de ruta consensuat i de llarg termini per assentar d’una vegada un bon sistema educatiu a Espanya. Podries explicar-te?

El concepte inestabilitat té múltiples significats. Quan parlo d’inestabilitat, parlo de l’absència de certeses i de veritats absolutes, la necessitat que hem d’assumir des de l’educatiu que ningú té la raó, que la ciència és un relat, i que el que els professors diem en classe és la nostra visió personal sobre un tema. Aquest és un gir molt important que posiciona el subjectiu i el divergent al mateix nivell que l’objectiu i el convergent.

-Quins són avui dia els majors frens al coneixement i l’aprenentatge a l’escola?
Les polítiques neoliberals impulsades des de les administracions públiques que pretenen, d’una manera vetllada, conduir al
des- aprenentatge, la falta d’autonomia intel·lectual i l’absència de pensament crític en la ciutadania. Espanya és l’únic país que conec que ha eliminat les arts i la creativitat de l’educació primària. Quan un ministeri d’educació executa aquest tipus d’accions, en un món carregat d’imatgeria visual, el fre més gran és el mateix ministeri.

-S’avorreixen els nostres fills a les aules? Per què?

Els joves que estan ara mateix en el sistema educatiu, en comptes d’orientar les seves energies a aprendre, les orienten a aprovar. Aquesta diferència és clau. Aprovar significa memoritzar dades que oblidarem res més acabar l’examen, mentre que aprendre és un procés molt complex que no es pot avaluar de les formes tradicionals. El sistema educatiu fomenta processos d’estudi anti significatius que condueixen a la certificació, però no a l’aprenentatge.

-Esteu posant en pràctica “l’art thinking” en algun lloc?

Portem experimentant amb “l’art thinking” a les nostres classes des de fa molt temps i els resultats, de moment, apunten al fet que almenys el 50% dels estudiants que ho experimenten queden transformats, és a dir, desenvolupen capacitats crítiques que els porten a prendre decisions vitals tals com encaminar el seu futur professional cap a la transformació social, per posar un exemple.

-Creïs que, a mitjà o llarg termini, aquesta manera d’aprendre aprofitant la provocació i l’experiència artística es podria estendre a una part del sistema educatiu?

Això ja està ocorrent. El nostre treball solament consisteix a posar noms als processos que estan ocorrent en la realitat. Cada vegada són més i més els educadors que, des dels museus, les aules i les llars, desenvolupen metodologies que incorporen tot allò que defensem en el llibre. El nostre treball consisteix a visibilitzar unes pràctiques que ja estan transformant l’educació.

 

Font:  Article escrit per J.I. Cabrera, publicat a Nobbot el 29/09/2017.